Cliente:Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Date:March 18, 2019

FOTOMEMÒRIES a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona

http://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/arxiufotografic/es/actividades/taller-para-la-tercera-edad-fotomemories-en-el-arxiu-fotografic-de-barcelona

Iniciem el projecte de Fotomemòries amb un grup de dones del casal de gent gran de la Ribera, són dones molt arrelades al barri doncs han passat tota o la major part de la seva vida al barri de La Ribera. El coneixen amb profunditat i han anat veient els canvis i la gran evolució d’aquest barri.

Durant dotze setmanes estarem treballant amb elles a través de les imatges dels seus àlbums familiars i també amb imatges de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, entitat que acull el projecte.

Fotomemòries neix amb la voluntat d’ajudar i estimular per mitjà de la fotografia. Donat el potencial de les imatges, com a realitat que provoca la memòria instantàniament, remet a un lloc o estat, persona, sentiment o emoció de forma directa, i com a llenguatge universal, que tothom entén i integra amb facilitat, vam pensar que podíem construir amb ells un diàleg i una pràctica fotogràfica interessant. Al llarg de les sessions realitzades, hem constatat que la fotografia revifa la memòria i el record: n’hi ha prou amb mirar detingudament una fotografia del passat, perquè immediatament aparegui una part de la història que tots portem dins.

”Quin record, teníem vaques al Poble Nou, portàvem la llet a Barcelona, dalt del carro, el cavall que teníem havia estat de l’exèrcit, dic això pel susto que vàrem tenir, un dia venint del Poble Nou, portant la llet a la botiga de Barcelona, vàrem passar per davant del cuartel del carrer Comerç´, en aquell moment varen tocar diana i que va passar? Doncs el cavall en sentir-ho es va posar a marcar el pas, i el carro…. Ballava al seu compàs. El susto per part meva, tremendo, volia saltar pel dret, el pare riu que riuràs, em va agafar perquè no saltes; va passar-ho pipa. Tanmateix ara també em fa gràcia a mi. Però aleshores…. Sense comentaris.”

La fotografia és primordialment un mitjà per conservar un record en imatges, però a la vegada és molt més que això, és un estímul dinàmic per a la compressió, l’associació i interconnexió de conceptes, d’idees, d’experiències i, fins i tot, és punt de partida per incentivar la imaginació. Aquesta interpretació de la fotografia com a font per a la memòria ens sembla més suggeridora que la idea de seguir potenciant el sentiment nostàlgic, del que, d’altra banda, cap fotografia es pot desprendre.

Observar l’anvers i revers de les fotografies ens fa fixar en els diferents estrats de temps que conté com a objecte; arrugues, texts que se superposen, trencats, cosits, taques… Ens parlen del viatge d’una imatge al llarg del temps. Girem les imatges cercant algun text que ens doni més pistes, els llegim, reflexionem.

En el decurs de les sessions, els proposem diferents activitats que les facin parlar i recordar les seves vivències respecte a les imatges, tant de les procedents dels seus àlbums, com les del fons de l’Arxiu, en alguns casos s’estableix una conversa entre totes perquè la fotografia mostra una escena que totes guarden a la memòria.

El projecte proposa nous camins i estímuls i té com a propòsit crear un enllaç entre passat i present, establint ponts i intentant aconseguir noves connexions que encara existeixen a través d’altres memòries, com la memòria emocional. Però també en la mesura en què intenta ser imatge d’un intercanvi de mirades, sense un altre propòsit que aquest mateix intercanvi, la fotografia pot ser un camí per eixamplar la comunicació i l’obertura entre les participants.

“Traginant un carro”, fotografia de Frederic Ballell Maymí, 1917, AFB. Podem veure un home traginant un carro, un carruatge i diferents establiments comercials, mentre la gent passa pel carrer.

La Manolita ens explica: ”… m’agrada perquè és una foto molt antiga, i em fa gràcia això dels carros… el meu pare treballava a la Plaça d’Ocata, aquí a davant de l’estació, al cantó hi ha una plaça així, que entra, no sé si potser ja no hi és la plaça, el meu pare hi treballava… era el que anava a comprar al Born totes les viandes, pels trens del Wagon Lits, ara ja no existeix, ja és de la RENFE, ell i els meus germans hi han treballat, un ha sigut cambrer i l’altre era ebenista, el que se’m va morir, també estava de fuster, el meu pare va aconseguir ficar-lo a l’estació, perquè quan veníen els trens teníen que entrar i cisellar una porta trencada, i canviaven les alfombres…”.

“Vianants passejant per La Rambla”, fotografia de Frederic Ballell Maymí, 1915, dipositada a l’AFB. Vista parcial de La Rambla de les Flors o de Sant Josep plena de vianants. En primer terme, unes floristes atenent als seus clients.

Les participants entren en conversa explicant la seva relació amb la Rambla o els seus comerços:

La Teresa diu: “… la Boqueria era molt maca, la meva germana estava als lavabos de la Boqueria, se’n cuidava d’això, va estar dos o tres anys o més , treballant allà…”.

O la Pepita explica: “… a mi em tocava els diumenges, feia de carabina -que em divertia molt-, meva germana amb el soldat al costat, perquè ell feia el servei militar a l’Estació del Nord, portava un trenquet, cada diumenge venia, ah! i cap a baix a l’Avinguda de la llum, allò sí que m’agradava!, perquè a l’entrada hi havia un home amb una rateta de cartró, amb un corró a sota atravessat per un cordill, quan el deixava anar el ratolí corria, i quan em compraven un ratolí jo ja estava contenta, ja tenia el bicho per distreure’m i la meva germana l’altre, ella al costat del Magí…”.

La Manolita afegeix: “… jo anava molt a passejar amb els meus pares, per la Rambla, el meu pare feia festa els dimecres, perquè els diumenges també treballava, i com jo era petita, ells se n’anaven molt a passejar, i a la Rambla!, no fallava i em  portaven  a mí…”.

L’experiència de l’Aurora era diferent: “… jo la travessava a les 6:30 del matí, per anar al metro la primera hora que obria, per anar al col·legi a St Josep de la Muntanya, perquè el meu pare treballava al Parc Güell, i el col·legi el tenia a les Esclaves del  Cor de Maria, i cada dematí tant jo com el meu germà anàvem cap amunt, o sigui jo l’he passejada però no per disfrutar, perquè era molt petita, tenia nou o deu anys, deu no, que ja em van internar, i després quan teníem a la tarda més temps, amb la mare, alguna vegada, a ver las flores, era molt típìc…”.

Fem un treball de re-significació de les fotografies,  els proposem treballar el collage fotogràfic, desconstruint les imatges per tornar-les a construir, creant una composició lliure, duent-les a la seva pròpia experiència. Els plantegem algunes qüestions per iniciar el treball:

Per a què serveixen les imatges?, què expliquen de nosaltres? Què ens diuen del món?, ens agraden? O no? Ens interessen?, les llegim? Les entenem?, les transformem?, construïm la nostra imatge?

Prèviament a “La imatge que parla”, fem uns exercicis per decidir què explicarem i què no explicarem de la fotografia triada, les fem observar les imatges, pensar i escriure en un paper tot allò que explicaran a l’àudio que gravarem.

Mirem les fotografies que van portant, són imatges de moments íntims, familiars, d’amistats, històries d’arreu, memòries universals alhora que personals i úniques. En parlem, llegim l’anvers de les fotografies, els records sorgeixen. Obrim debats col·lectius, per enriquir les experiències i adonar-nos de les similituds i les distàncies entre les històries, els llocs comuns ens apropen creant molta satisfacció entre les participants.

Els hem mostrat també imatges d’oficis antics, que s’han perdut o transformat molt, per veure si els recordaven o els coneixien tot iniciant una conversa on han descrit moltes curiositats. En un moment posterior els hem mostrat algunes imatges del fons de l’Arxiu més antigues, de diversos oficis que es veien al voltant de les Rambles i n’han comentat algunes que reconeixien:

Frederic Ballell Maymí, imatges del dipòsit de l’AFB totes de 1907, d’esquerra a dreta: “Homes portant cartells annunciadors de “Sopa de Nieve”, “Repartidors de diaris” i “Conductors de tramvia fent un descans”.

L’Aurora recorda veure els homes-anunci i explica:

“L’home anunci: recordo l’home anunci, era el que portava com un escapulari,  fet per fusta o cartró amb l’enunciat de teatre, cinema, restaurant, i tot el que es pugués vendre, segons tinc entés ells eren persones de pocs recursos i ho feien per poder cobrar uns dinerons per viure ells i els seus durant uns díes, jo ho recordo de molt petiteta, i el meu pare ho havia tingut de fer, tot això passada la guerra, de tot se’n feia un ofici, el pare havia sigut actor i crec que ho devia fer molt bé, i ja està.”

El la següent sessió hem compartit novament amb les participants algunes imatges de l’Arxiu, aquest cop de temàtica festiva, perquè expliquin les seves vivències. En el cas del Carnestoltes, han comentat que durant el franquisme estava prohibit oficialment i la seva celebració restà limitada a l’àmbit privat, algunes no tenen record de les celebracions al carrer que tants anys abans s’havien fet, però sí en l’entorn familiar, d’altres no el van celebrar fins anys més tard.

A l’esquerra: Carlos Pérez Rozas: “El Carnaval”, 1935. Enterrament del Carnestoltes.
A la dreta: Carlos Pérez Rozas: “L’enterrament del Carnestoles”, 1935. Assistents a la festa popular a la Font dels Jardinets de Gràcia.

La Núria ens explica respecte al Carnestoltes: “La primera fotografia que tinc del carnestoltes era de baturra, em van posar un mocador al cap que semblava gallega més aviat, i tinc una foto amb unes castanyoles, a mi m’agradava molt anar disfressada, i després ja una miqueta més gran tindria 8 anys, de mexicana, era una faldilla de la meva cosina que era llarga, a mi m’anava llarga, una brusa blanca i un barret de palla, que no era mexicà ni res,  però per mi sí…”

I la Pepita: “Per falta de medis, jo crec que la butxaca no rajava i a tot el meu voltant res de res,  la primera vegada que em vaig disfressar tenia catorze anys, amb un quimono autèntic japonès, que era de la filla del sastre on jo cosia, me’l va deixar i vaig anar a una ballaruca…”

També la Rosa diu:”Doncs jo només em vaig disfressar  una vegada amb una cortina que hi havia a una porta de la cuina, que era tipus de flors, i em van fer com un quadrat aquí lligat a la cintura, com unes faldilles i el meu germà, un quimono que ens va deixar la Maria tintorera, que era una senyora que tenia una tintoreria d’aquí sota, i tinc una fotografia a dalt del terrat.”

Carlos Pérez Rozas: “L’enterrament de la Sardina”, 1935.

Respecte a aquesta imatge de l’enterrament de la sardina comenten:

Rosa: “Quan anàvem a col·legi el dia de l’enterrament de la sardina, s’anava al Parc de la Ciutadella i s’enterrava la sardina, a terra, cap problema!” 

Pepita: “Al col·legi ens portaven a berenar al parc, tots anàvem amb una canya i amb un fil i una arengada penjada, era l’enterro de la sardina, ens portàvem  a la tarda al parc, em penso que s’havia de tornar l’arengada a casa, i era molt divertit quan algú perdia l’arengada, una arengada era una arengada!, avui en dia  una arengada és una arengada, perquè mireu el que val…”

En la següent sessió la Rosa ha portat alguns documents, amb fotografia o sense, que acrediten moments històrics dificíls com la postguerra, i ens explica el valor d’aquells papers que permetien a les persones viajar d’una província a una alta, o son testimoni d’algun fet insòlit. A l’esquerra el document que acreditava els diners requisats als republicans després de la guerra, a la dieta una cèdula de recaudació personal.

Avui hem treballat amb imatges de l’Arxiu sobre balls i danses, algunes de les dones que ens acompanyen han format part dels esbarts del barri i tenen un gran coneixement sobre les danses populars al llarg del temps.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix tenim:
. Dia de la Sardana al Poble Espanyol, 29 de setembre 1968. AFB. Pérez de Rozas
. Dansa popular. “Ball dels Picarols” de Sant Mateu de Bages, interpretat per l’Esbart Català de Dansaires al Poble Espanyol de Montjuïc. 1956. AFB. Autor: Desconegut
. Danses populars. L’Esbart Català de Dansaires durant el ball del Patatuf de Viladecans, al Poble Espanyol. 1956. AFB. Autor: Desconegut
. Dansa popular. L’Esbart Català de Dansaires en un moment del “Ball de Gitanes” al Parc Güell, 1908. AFB. Autor: Desconegut

Esbart Català de Dansaires al Poble Espanyol. Ball de l’Hereu Riera de la població de Senterada, interpretat per membres de l’Esbart Català de Dansaires en un bar del Poble Espanyol. 1956. AFB. Autor: Desconegut

Sobre aquesta imatge l’Aurora ens explica la llegenda i ens canta la cançó: “A la població de Caldes de Malavella se celebra, des de fa molts segles, una festa dedicada a Sant Maurici. Aquesta diada se celebra a l’ermita de Sant Maurici que està situada a pocs quilòmetres de la localitat, el 22 de setembre.Segons explica la llegenda, l’Hereu Riera, fill d’una de les famílies rurals més riques de l’Empordà, a Llançà, anà a les festes de Sant Maurici de Caldes de Malavella. Mentre dansava amb dues donzelles, va rebre la notícia que la seva promesa, la Cecília, patia una greu malaltia. Ell abandonà la festa i marxà de nou cap a Llançà per visitar-la. Arribat a la seva cambra resà davant la imatge del Sant Crist. I diu la llegenda que Déu l’escoltà i guarí la noia. L’Hereu Riera, emocionat i agraït, despenjà la imatge del Sant Crist i féu, damunt la creu, una gran dansa d’alegria.”


La Núria ens explica aquesta fotografia:”Aquesta és a antiga cuina de casa, era bonica però donava molt de treball, calia netejar cada setmana, tasses, gots, plats, etc., etc. També calia posar els papers (que els pegàvem amb massilla, que era farina i aigua). Els daurats del llum també havien d’estar brillants, així com l’aixeta de l’aigüera, a la dreta està la nevera (de gel) i en la paret, damunt, estava la ràdio, la meva mare va fer un volant per a la prestatgeria i una fongui per a la ràdio, amb “dent de rata” per a adornar-la, la ràdio anava amb un transformador perquè a casa teníem el corrent de 150W.
En el quadre gran estaven les fotos de tota la família. La cortina era per a tapar la “falsa” que era una habitació que estava al capdamunt. El quadre de damunt de les lleixes, que eren de pedra, està l’escala de l’orla, des del naixement fins als 100 anys encara el guardo…”


La Rosa Maria ens explica una anècdota sobre aquesta fotografia: “Aquí estan els meus avis, tia, tiets, i pare. L’anècdota rebuda oralment de la meva tia (que apareix a la imatge de peu al costat de l’avi) és que l’avi no portava bigoti, mai en va portar…i tampoc duia un diari a la mà el dia de la fotografia… Avui en dia diríem que està arreglada amb Photoshop, la foto és del 1.916”.

LA IMATGE QUE PARLA:

La memòria en general és molt subjectiva, i les memòries significatives d’una persona són úniques per a aquella persona… El valor real aquí tal com ho veiem, és proporcionar a la persona una col·lecció d’imatges personals significatives que ajudaran a mantenir-los connectat amb el seu entorn únic, a través del projecte: La imatge que parla. En aquest cas treballarem amb les seves imatges dels àlbums o capses familiars, els donem la paraula i ens expliquen…

 

 

 

 

 

 


Autor desconegut: Cine Triunfo, 1908. Imatge d’internet.

 

 

 

J. Domínguez: Avda. Diagonal. La ciutat es transforma, 1924. Imatge del fons de l’AFB

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

C. Pérez de Rojas: Monas de Pasqua, 1946. Imatge del fons de l’AFB.