Date:September 23, 2020

MIRADES DE DONA projecte 2. Associació Hèlia

Iniciem un nou projecte fotogràfic amb l’Associació Hèlia dones, un grup de 14 dones, que al llarg de 5 sessions treballarem amb la fotografia com a mitjà expressiu, com a llenguatge, com a transmissora d’idees, paraules i sensacions. Durant aquest projecte veurem dues exposicions i farem dos Foto Llibres, la voluntat del projecte és l’apropament al llenguatge fotogràfic i narratiu, a partir de l’aprenentatge i de la mirada d’altres fotògrafs i fotògrafes, és cabdal el treball sobre la mirada pròpia per apropar-nos a la construcció d’un discurs personal amb la fotografia.

Agrair a la Fundació Foto Colectania l’accés a la seva exposició ‘Daido Moriyama. A Diary’, ha sigut un plaer veure l’obra d’aquest gran mestre de la fotografia. Fem una visita a l’exposició que ens serveix com a punt de partida al nostre primer Foto llibre.

Moriyama és un dels fotògrafs més reconeguts del Japó, elogiat tant pel seu enfocament radical dels temes que tracta, com per la seva aproximació a la fotografia. Les imatges de Moriyama reflecteixen una visió subjectiva i autèntica de la vida a la ciutat i del caos de l’existència quotidiana. El seu treball ocupa un espai únic entre l’il·lusori i el real. Moriyama es va convertir en l’artista més destacat del moviment Provoke, que va jugar un paper essencial a l’hora d’alliberar la fotografia de la tradició i interrogar la naturalesa del mitjà. El seu estil audaç i intransigent ha ajudat al reconeixement de la fotografia japonesa en un context internacional. Les imatges de Moriyama reflecteixen una visió subjectiva de la vida de la ciutat i del caos de l’existència quotidiana.

Daido Moriyama es va guanyar des de jove la fama de fotògraf urbà provocador. Cada dia sortia amb la seva càmera per captar la cara més inhòspita de les grans metròpolis del Japó, però la seva gran sensibilitat el fa incloure trobades i estats emocionals diferents, de la desesperació a la tendresa, de la lletjor a la bellesa, del brut al net. La metàfora de la vida com un viatge queda materialitzada en imatges. Les seves fotografies expressen moviment. Funcionen com a retalls de records que com en la vida mateixa apareixen sense ordre o cronologia. “La seva obra està carregada de fragments, de repeticions, d’atzar i de caos. Tot està connectat: un segon després d’haver pres la imatge del Gos de carrer, una altra cosa crida la seva atenció, i aquesta segona imatge adquireix la mateixa importància dins del seu diari. Moriyama diu aprendre sobre si mateix a través de les imatges que presa. Les seves eleccions no sempre són clares, però inconscientment, parlant en termes psicoanalítics, existeix una claredat total en què descriu i per què”.

Fotografies de la Rosa i la Lola

Un cop vista l’exposició proposem fer una sortida fotogràfica per Ciutat Vella, inspirades per les sensacions que ens ha deixat l’exposició que acabem de veure, passegem i sorgeixen imatges molt curioses, hem analitzat el llenguatge en blanc i negre que utilitza Moriyama, i quines sensacions ens apropen en utilitzar-lo, els enquadraments i els punts de vista sempre són una oportunitat per a replantejar-se què i com volem explicar el nostre entorn a través de la mirada fotogràfica…

Per a la pròxima sessió proposem que duguin una selecció de 14 fotografies en blanc i negre, fotocopiades sobre paper Din A4, per tal de dur a terme el muntatge del primer foto llibre.

Per a la construcció del foto llibre és imprescindible una mirada global del material que disposem, crear una narrativa que tingui un sentit perquè sorgeix de la necessitat d’explicar alguna cosa, crear un discurs personal serà cabdal per al muntatge i col·locació de les nostres fotografies, donem espai a la reflexió, a l’observació del material abans no comencem a muntar el llibre.

De cara a la següent sessió i segon foto llibre, demanem que portin objectes significatius per tal de fotografiar-los. Poden els objectes ser un autoretrat de la nostra persona?, i els espais? Preparem un foto llibre d’autoretrats, on no necessàriament hi ha d’aparèixer el rostre… Podem expressar els nostres sentiments, gustos, desitjos a partir de fotografies d’altres coses diferents de la nostra cara o cos? En la societat líquida del “Jo” mutable, la teoria de l’artista conceptual Sol LeWitt s’imposa: “La millor imatge de mi mateix no és tant la d’un retrat ordinari, sinó les fotografies de tots els objectes amb els quals he viscut”. També en la reverberació i la impregnació d’aquests objectes que, a vegades amb una intensitat biogràfica desorbitada desfilen per la nostra vida, queda registrada la petjada del nostre caràcter i el nostre pas pel món.

Quan preparem les fotografies en el context d’un discurs ens fem preguntes per tal que cada fotografia contingui un discurs per ella mateixa que enllaçarem en el context del discurs global, algunes de les fotografies que sorgeixen:

Què mostren les imatges? Què amaguen? Les podem llegir?
Com expliquen històries? Com les llegim?
Com ensenyen l’espai i el temps?
Qui és el/la protagonista de la imatge?
Què ensenya i què amaga la imatge?

Fotografies de la Sandra

Un cop tenim les fotografies realitzades els proposem el següent foto llibre, aquest té una estructura particular, perquè hem de pensar en el diàleg entre les imatges en forma de tríptics, fins ara hem treballat més a fons la construcció d’un diàleg en forma de díptic, fem un pas més enllà i fem créixer la nostra narració, és cabdal en un primer moment exposar totes les fotografies davant nostra per començar a crear connexions entre elles i anar configurant aquests diàlegs entre les fotografies.

Anem preparant maquetes i ens fem preguntes… com realitzem la construcció d’una història amb imatges?

El fil argumental o línia temàtica és abans o després del muntatge d’una narració? En quin ordre mostrem les fotografies?
Fem seqüències de dues o més imatges?
Quina posicionem la primera? Per què?
Amb quina finalitzem la narració? Per què?
Posem o no un títol?
Posem o no peus de foto?
Finalment quina forma li donem a la nostra foto narració?…

Fotollibre de Gore

Fotollibre de Cristina

Fotollibre de Alba

Fotollibre de Carme

Fotollibre de Lola

Tanquem el projecte amb una visita a l’exposició “Dones del món” al Reial Cercle Artístic de Barcelona una exposició molt interessant en què es recullen cinquanta fotos sobre l’univers femení dels cinc continents en els últims cent anys. Són una petita selecció que ha realitzat la comissària Marisa Flórez d’una altra més ambiciosa que es va presentar anteriorment al National Geographic Museum de Washington. La imatge femenina apareix agrupada en sis àrees temàtiques: alegria, bellesa, amor, saviesa, fortalesa i esperança i en cadascuna d’elles hi ha de tot: dones que han tingut un paper destacat en la història recent i altres anònimes, fotos antigues, en blanc i negre, i altres posteriors, en rutilants colors i amb la perfecció tècnica que ha anat assolint l’art fotogràfic, realitzades en diferents països, de Kenya a Espanya, passant pels Estats Units o el Japó.

“És una exposició contundent, oportuna i diversa que mostra un conjunt d’històries inspiradores, commovedores i extraordinàries de dones que van desafiar els límits, van superar adversitats i van obrir nous camins per a si mateixes i per altres. D’aquesta manera es commemora a les pioneres que han fet possible que pugui dir-se, sense cap mena de dubte, que el futur és en femení.”

Arran de l’experiència i observació de les fotografies de l’exposició demanem a les dones que participen que triïn la fotografia que més els crida l’atenció de l’exposició, i a partir d’aquesta imatge cerquin el diàleg amb una fotografia realitzada per elles. Us mostrem alguns dels diàlegs plantejats:

“Ya está
Se acabó
Ya no soy su gueisha
Ya no soy suya
No soy de nadie
Soy yo, al final, soy yo.”

fotografia i escrit de la Cristina

“Les ondines o les dones d’aigua han estat en algunes tradicions símbol de bon auguri, però també han estat considerades una figura de mala sort, de seducció i de pecat. Les sirenes feien perdre el rumb dels mariners, que ja mai més retornaven a port. Quan Ulisses va passar per l’Illa de les Sirenes va fer el que Circe li havia indicat: va tapar les oïdes amb cera als seus companys de viatge i va demanar-los-hi que el lliguessin de mans i peus per no caure en la temptació d’atansar-se a les sirenes i no caure en la follia del seu dolç càntic.
A la fotografia Bellesa submarina, de J. Baylor Roberts (1944), una jove es pinta els llavis mentre una altra sosté un mirallet. Altra vegada es renova el mite: la dona com a seductora, com a musa, la dona que s’embelleix per als homes i que els tempta.
Una fotografia feta a Mallorca, on una amiga i jo mateixa hem deixat de ser muses d’altri i hem passat a retratar-nos a nosaltres mateixes. No posem per a altres, sinó per a nosaltres; no volem ser passives i que ens contemplin, sinó ser el motor d’acció, fer i ser”.

Text i fotografia de la Gore

“Aquest díptic, com a dona em fa rumiar des de molts llocs… Ho deixo obert a la reflexió de cada una de vosaltres…” Comenta l’Alba

Amb aquest projecte ens havíem plantejat uns objectius que pensem s’han assolit satisfactòriament:

· Enfortir la confiança de les dones i augmentar l’autoestima a través de la pràctica creativa amb les fotografies.

· Preservar i reforçar la identitat personal a través del discurs fotogràfic, donant veu a cada una d’elles a través dels seus treballs fotogràfics.

· Potenciar el treball en equip, i d’aquesta manera crear lligams i xarxa entre les dones participants.

· Esdevenir observadores autònomes de la seva realitat, contrastar-la i transmetre-la, amb coneixement i sentit crític.

· Acompanyar-les a descobrir i aprofundir en l’entorn que habiten, descobrint la seva història, i empatitzant.

· Saber interpretar i ser creatives amb el llenguatge visual oferint-los-hi eines i recursos.

· Emprar la Fotografia com estímul per sortir, mirar, descobrir i interactuar amb l’entorn d’una forma diferent.

Hem observat com el fet de donar-los-hi l’oportunitat de treballar amb la fotografia com a llenguatge ha sigut un encert, els Fotollibres et donen aquesta possibilitat de narrar d’una forma no verbal, sensacions o experiències, i explicar-les amb fotografies obre tot un món de possibilitats en l’àmbit creatiu i personal, podent donar sortida visual a totes aquelles experiències que a cops són difícils de descriure amb paraules.