Cliente:Associació Hèlia
Date:December 27, 2020

MIRADES DE DONA projecte 4. Associació Hèlia.

Finançador: Pacto de Estado i Fundació Obra Social la Caixa.

Continuem amb el projecte fotogràfic amb l’Associació Hèlia, en aquesta edició amb un grup de 10 dones, amb les quals hem treballat amb la fotografia en el decurs de 5 sessions, emprant la fotografia com a mitjà expressiu, com a llenguatge creatiu, com a exploració, com a descoberta, com a espai físic i mental de llibertat.
Amb la nova etapa hem seguit incidint en els objectius inicials, caminant més enllà amb les participants, cada cop més experimentades i actives algunes, nouvingudes i encuriosides altres, explorant, treballant i sobretot compartint. Recordem-los, volem:

· Enfortir la seva confiança, augmentar l’autoestima de cadascuna.
· Preservar i reforçar la identitat personal.
· Experimentar amb la pràctica fotogràfica la socialització i el treball en grup.
· Crear lligams amb el seu context més immediat, integrar-les més activament en la societat.
· Ajudar-les a descobrir i aprofundir en l’entorn que habiten, re-descobrint la seva història, i empatitzant.
· Reformular la seva relació envers els altres, descobrir-los d’una altra manera.
· Esdevenir observadores autònomes de la realitat, contrastar-la i transmetre-la, amb coneixement i sentit crític.
· Saber interpretar i ser creatives amb el llenguatge visual.
· Emprar la fotografia com estímul per sortir, mirar, descobrir…
· Afavorir la comunicació i la interacció social de les participants d’una manera no verbal.
· Manifestar l’existència d’aquests col·lectius i la seva legitimitat.
· Reduir l’estigma social que tenen aquests col·lectius.
· Afavorir valors universals per mitjà del treball cooperatiu i creatiu en grup.

En aquest projecte hem vist dues exposicions que ens han servit com a leitmotiv per treballar, així com per explorar conjuntament la tècnica fotogràfica de la cianotipia, amb la voluntat de crear un foto llibre amb cianotipies, que mostri la seva exploració personal i creativa. Hem incidit en l’apropament al llenguatge fotogràfic i narratiu per mitjà de la visita a les exposicions, per integrar la mirada d’altres fotògrafs i fotògrafes, i animar-les a fer autoexploració de la seva mirada: Com és? Com és ara? Com ha sigut? Com volem que sigui? Què mirem? Com? Per què? De quina manera? Preguntes que fan un camí cap a la construcció d’un discurs personal amb la fotografia, que els demanem.

En aquesta ocasió l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona ha acollit el nostre treball, convidant-nos a veure l’exposició en curs i a treballar les sessions en la seva aula polivalent, volem agrair la seva generositat.

En la 1ª sesgó visitem l’exposició de l’AFB: “Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol”, i observem les mirades que ens expliquen, per mitjà de la col·lecció de fotografies escollides pels comissaris Rafel Torrella  i Sandra Moliner Nuño, com i perquè es va construir el Poble Espanyol, així com el seu procés de gestació i realització.

La idea va ser impulsada per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch i es va concebre com un poble en el qual es pretenien reunir les principals característiques arquitectòniques dels pobles d’Espanya, perquè era el Pabelló espanyol  de l’Exposició Internacional de 1029, que va aglutinar finalment 117 edificis emulant els diversos estils arquitectònics d’Espanya.

L’exposició presenta el recorregut fotogràfic que van fer per una gran part del territori espanyol en el decurs d’un mes Miquel Utrillo, enginyer, pintor, crític d’art i cap del projecte amb Xavier Nogués, dibuixant i pintor, i Francesc Folguera i Ramon Raventós, ambdós arquitectes, per recollir documentació visual per tal de realitzar el projecte d’edificació del Poble Espanyol de Montjuïc. En aquest breu període  van fer 20.000 km i van visitar més de 600 poblacions, recollint informació, dibuixos i fotografies, que els havien de servir per decidir, conjugar i edificar el conjunt del Poble Espanyol, aquestes imatges i dibuixos van servir com a documentació bàsica per construir-lo, fet que demostra el valor testimonial de les imatges. Les obres es van iniciar el gener del 1928 i el Poble Espanyol es va inaugurar el maig del 1929 en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona, -va celebrar-se entre el maig de 1929 i el gener de 1930-, una llarga llista d’actes: festes amb ball, concursos, curses de braus, danses de diferents regions espanyoles, etc. Encara que el recinte tenia una vida programada de sis mesos que durava l’exposició, l’èxit de públic que quan finalitza l’Exposició, l’Ajuntament decideix no enderrocar-lo. La visita reial va ser maig 1929, l’endemà d’inaugurar-se l’Exposició Internacional, el Baró de Viver i el comitè de l’exposició.

Havent explicat què és l’AFB i la seva tasca, proposem a les dones d’Hèlia fer una visita a una exposició de fotografia d’arxiu, històrica, on les imatges tenen un valor més testimonial que artístic, per conèixer aquesta història de la ciutat per mitjà de les imatges.

La mostra s’articula entorn de 3 moments històrics i fotogràfics:

EL VIATGE: fotografies d’arreu del país dels arquitectes
LA CONSTRUCCIÓ: en el transcurs de 13 mesos, amb imatges de J. M. Albertí i Carlos Pérez de Rozas.
LA INAUGURACIÓ: fotos de Carlos Pérez de Rozas, fotògraf oficial de l’esdeveniment.

Els hi demanem que facin un exercici paral·lel al de la mostra: emular el recorregut físic del viatge que van fer, amb el seu viatge interior d’autoexploració, de descoberta i de recolecta d’imatges, per construir després la seva narració, (com van construir també el P.E. a partir dels records, apunts i imatges) per acabar presentant-la al grup, explicant el que desitgin compartir del procés de recerca vital i creatiu (equivalent a la mostra al món de l’obra d’arquitectura que van fer).

– PROPOSTA DE TREBALL PEL FOTO LLIBRE DE CIANOTÍPIES:

El viatge físic-personal: el recorregut vital, les nostres imatges, els nostres objectes, postals…

La construcció-creació del relat personal construint la narrativa amb les cianotípies

La inauguració-presentació del foto llibre

Els proposem que construeixin les imatges reals o imaginades del seu univers personal que vulguin explorar, per mitjà de la cianotípia, treballant amb retrats seus fotocopiats en acetat per obtenir negatius, intervenint-les amb objectes personals o  d’altres, fent fotomuntatges, collage …

L’objectiu final és confeccionar un foto llibre amb cianotípies del seu particular viatge, que presentaran al grup, a partir de la seva recerca personal.

La segona sessió ha estat una immersió en la tècnica de la cianotípia, en una jornada matinal en l’espai exterior, per la necessitat de l’exposició del paper emulsionat a la llum solar.

Prèviament els hi havíem donat a les dones un fulletó explicatiu per ubicar el moment històric del descobriment de la cianotípia, com apropar-les al procés d’exposició solar i també al de revelat, així com a la preparació dels químics per emulsionar el paper, tot amb la voluntat d’aprofundir en la part tècnica abans del treball pràctic d’exploració amb els objectes i la llum solar i de la creació de les imatges.

Per tal de construir les imatges que cercaven, els hem demanar que portessin alguns materials personals, de diferents textures, transparències i formes, mitjans o petits, també en vam dur nosaltres i van treballar en base als seus retrats que prèviament vam convertir en negatius perquè puguéssin insolar-los. Van treballar el retrat i l’objecte, per experimentar els materials i les formes, els seus simbolismes.

El taller de cianotípia ha estat molt intens i enriquidor, les participants es van disposar ocupant l’espai físic i mantenint prou suficient per no fer ombra damunt els seus treballs o els de les companyes, envoltades dels seus objectes i experimentant amb ells a la recerca dels jocs de formes i simbolismes abans d’insolar els papers al sol, observant la direcció de les ombres i de les transparències.



Seguidament han fet les insolacions dels papers durant uns minuts.

Un cop feta la insolació dels papers amb els objectes damunt, han anat passant a la zona d’ombra per rentar-los amb aigua eliminant el citrat fèrric i el ferrocianur, per tal que apareguessin les imatges. Un procés que mai deixa de sorprendre. Després s’han de penjar les còpies per assecar-se.

En la 3ª sessió hem visitat l’exposició de la SALA KBR, un nou espai de cultura de la Fundació MAPFRE, que mostra exposicions fotogràfiques a partir dels fons de la seva col·lecció com també d’altres. En aquesta ocasió mostrava l’obra de dos gran mestres de la fotografia: Paul Strand i Bill Brandt, a partir de la visita a les dues sales i veient l’obra de dos fotògrafs, els hem proposat contraposar aquestes mirades tan diferents i reflexionar envers la seva. Veieu algunes de les seves fotografies:

SALA 1: PAUL STRAND: “Em veig a mi mateix fonamentalment com un explorador que ha passat la seva vida en un llarg viatge de descobriment.”

 “Blind woman, New York”, 1916
“Young boy, Gondeville, Charente, France”, 1951
“The court, New York”, 1924

SALA 2: BILL BRANDT: “No m’agraden les regles ni les convencions, la fotografia no és un esport.”

“Bany del miner, Chester le Street, Durham”, 1937        
“Portrait of a Young girl, Eaton Place”, 1955.
“Dylan Thomas”, 1941
“Parlourmaid Preparing A Bath Before Dinner”, England, 1930

Els hi vam facilitar abans un dossier de continguts per apropar-les a la personalitat i l’obra d’aquests dos grans fotògrafs, on també els feiem una proposta per a realitzar 2 exercicis relacionats amb la visita i la seva reflexió.

Hem constatat un cop més que el grup ha gaudit molt de la visita, de l’experiència d’observar l’obra de grans mestres de la fotografia, enriquida per l’aportació de cadascuna i dels coneixements que anem compartint amb elles. Incidim un cop més en quina és la mirada de cada fotògraf i quina actitud se’n desprèn, què vol explicar amb cada imatge i com ho ha fet, què ens diu d’ell mateix i del seu estat interior, què hi veiem, què ens arriba i què no…

Parlem de com s’han expressat amb imatges, i de com ho fan o farien elles? De quina imatge els ha cridat més l’atenció, del perquè? Quina estètica els ha arribat més, o què els hi transmeten les imatges…

Observem la recerca de la identitat, d’un mateix, de posicionar-se en el món de cada fotògraf i els demanem fer el primer exercici a la sala, i un altre posteriorment a casa:

EXERCICI 1: Tria 1 imatge de cada fotògraf, la que més t’agradi o sorprengui, la retrates i si us plau explica’ns amb una paraula o una breu frase quines emocions o sentiments et provoca. La comparteixes en el grup de whatsapp?

EXERCICI 2: Com descriuries la mirada d’un i un altre fotògraf? Des d’on penses que prenen les fotografies? Quin creus tu que és la seva relació amb el món, amb la vida, amb les persones? Et demano que ho pensis i reflexions també a casa. Com creus que és la teva mirada? Ho parlarem en la pròxima sessió.

En la 4ª sessió fem una reflexió conjunta entorn a les imatges escollides de cada exposició, segons el que vam demanar en l’Exercici 1. Seguidament els hi donem un díptic imprès amb les imatges que han escollit de cada fotògraf i al costat la paraula o paraules que hi han associat, per enfrontar-les i valorar-les, per analitzar la seva elecció i els motius de cadascuna, que generen un debat profund i interessant. Veieu alguns exemples a continuació, les imatges de l’esquerra són de Paul Strand, les de la dreta de Bill Brandt, corresponent 2 díptics a cada dona:

Un cop feta aquesta pràctica, i conscients de la seva experiència i de la seva mirada, els proposem plantejar la narrativa final del seu foto llibre, el sentit narratiu de les seves cianotípies, com van, perquè, en quin ordre, amb quin fil argumental les disposaran per compondre el seu foto llibre. Aquesta narrativa ha de parlar d’elles, ha d’explicar allò que ens volen transmetre… Han de pensar un títol i també com incorporar-lo.

Les animem també a intervenir les cianotípies amb diferents tècniques: cosint, fent collage, pintant o fent fototransfer, incorporant elements matèrics o lletres de prempsa o manuscrit… És moment de pensar-hi per construir-lo en la darrera sessió, inclús fer un premuntatge…

En la darrera sessió, han de fer el muntatge dels foto llibres de cianotípies. Per tal de confeccionar-los els vam demanar que duguéssin alguns materials com fils, llanes, tisores i agulles. Us mostrem una selecció d’imatges del procés i de les cianotípies escollides:

Foto llibres que s’obren i són manipulables:

Veieu unes cianotípies realitzades sota de la pluja:

O les cianotípies a partir de radiografies:

Com també cíanotpies intervingudes amb diversos materials i elements:

Foto llibres relligats a la manera japonesa:

Cianotipies intervingudes amb tissa o aquarel·la …

Explicant alguns dels projectes a les companyes:

“LA CARA OCULTA DE LA LLUNA”:

“Aquest foto llibre parla de la lluna, perquè parla de les dones i el seu itinerari envers la llum, dones i cicle lunar. La imatge és un negatiu de la cara oculta de la lluna, no ens mostra la cara brillant de la lluna, deixant que s’intueixi amagada al darrere la part fosca, amagada, és el trajecte invers: de les tenebres a la llum. Pretén mostrar la LLARGA NIT en fase “creixent” de mica en mica l’obscuritat deixa pas, dóna pas a la llum. També vol reflectir la RESILIÈNCIA: les imatges són fosques i gairebé desdibuixen la cara de la dona, però hi ha la força dibuixada en un somriure de vida. De la “llarga nit” emergeix la dona empoderada la “lluna plena”.

“El meu foto llibre vol plasmar els equilibris que fem les dones en el trajecte cap a la llibertat i la vida… Passem de tenir normalitzada la culpa, la que fa mal, no la humilitat que ens permet aprendre sinó la que ens fa còmplices de l’error…” L’elegància del trapezi representa l’aprenentatge de fluir amb els “errors”…ja no és una seqüència de: ”Horror! M’he equivocat”, tot s’atura, em sento més feble, sinó que “agafo” i “deixo anar” i flueixo…” És una part de l’autocuració: ”Ja no haig de ser perfecta i torturar-me cada cop que actuo, ni devaluar-me amb cada error”.

Jo valc sempre tant si encerto com si no. Això em permet arriscar-me a explorar, fer descobertes… I en aquest procés individual és molt important trobar a on agafar-me quan ho necessitem, per tornar després a emprendre el vol”.

Com diu Juan José Mújica: “Triunfar en la vida no es ganar, sino levantarse y volver a empezar.”

 

“ME FALTAN BESOS”

“Aquella tarde que hoy me parece tan lejana, me di cuenta de que estaba a oscuras, decidí buscar la luz y cerré la puerta de lo que había sido mi vida para siempre, me faltan besos, abrí mis alas en dirección a la estación de autobuses, brotaron ojos de mis ojos, bajo una catarata de agua, en la que se mezclaban a partes iguales la lluvia y mis lágrimas, me faltan besos, mientras secaba mis alas, busqué con insistencia, exploré caminos sin ataduras y la acuarela y el lápiz pusieron mucho de su parte, lo intenté desesperadamente, he vuelto a mi origen, mi casa, mi calle, estoy loca por encontrarme, pero me faltan besos.”



“Me encanta cuando se asoma la artista que reside en ti; y todo lo que cuentas a través del fotolibro. Brava.”

“… que maravilla de trabajo. Gracias por compartir. ¡Me siento tan identificada! me faltan besos y me has hecho acordarme de que lo que más echo de menos es cogerme de la mano y pasear por esas calles de Barcelona que tan bien has retratado.”

 

“El LARGO CAMINO”

“… la primera (cianotípia) como véis, igual que las siguientes, pues es todo oscuridad,  donde estaba metida en el pozo que digo yo, todo oscuro y (…) hay un momento en que veo un rayo de luz y empieza a cambiar todo un poco, no mucho,  pero por lo menos ese rayo de luz está ahí, al que me agarro con fuerza, sigue  habiendo luces y sombras todo el rato,  aunque van apareciendo más luces y más claridad, ya no es todo tan oscuro y hay un rayo de esperanza, ya empieza a haber más luz, y al final es la meta, donde hay flores y cosas que me gustan y es dónde quiero llegar, pero que todavía no he llegado…” 

“Muy bien explicado… Hay días que estás más en la luz, otros aparecen sombras, así es…”

“Llegarás a la meta, de la oscuridad pasaste a un rayo de luz y a otro de esperanza.”

 

“LIVE”

“… en la portada represento mi tatoo,  bien empezamos una nueva etapa en mi vida, es un grito  a la vida, que quiero vivir, este corazón veréis que aparece en casi todas las cianos, y representa el amor incondicional, para mí el amor incondicional es el amor que no pide nada a cambio, y es el que estoy recibiendo por parte vuestra y por parte de muchas amistades y es el amor que quiero en mi vida, que no me pidan nada a cambio, porque yo tampoco lo pido (…) Y dije basta: en esta ciano veréis que  hay una cadena que saldrá en todas las cianotipias, y en esta ciano rompí la cadena, bueno es romper con el pasado y empecé el nuevo camino (…) atrás quedo un pasado amargo…”

“Sonrío al pasado viendo a mis hijos crecer, con esta ciano represento a mis hijos con las estrellas, y esta estrella grande es mi madre, son mi familia carnal (…) experimentar, aprender, valorar (…) probar cosas nuevas a ver qué efectos conseguía (…) hilos, agujas, botones, hilvanar nuevas costuras, descoser las viejas, sobrehilar, pulir, soy  modista, mi madre era modista, mi vida ha estado muy relacionada con la costura (…) A  veces recuerdo y la tristeza me cubre el alma, (…) aunque pienso en todo el camino que he recorrido y sí me siento fuerte (…) ¿Y por qué no? ¿por qué no doy una oportunidad a mi vida para disfrutar y ser feliz? (…) Necesito vida, el grito, necesito vivir y experimentar, y aprender, y seguir mi camino…

Feliz de haber sido capaz de salir de aquel pozo, feliz de estar donde estoy ahora, feliz de ser como soy…”

 

“EL MAR RETORNA ALLÒ QUE NO LI PERTANY”:

“… i dels 3 o 4 objectes que hi vaig posar (damunt la cianotípia) només em va sortir la silueta d’un personatge que hi vaig posar i que em donava la sensació que surava, i una vegada més ho trobava estranyíssim, i entre la 1º i la 2ª cianotípia vaig recordar, una vegada més, un somni que vaig tenir fa temps i que no he oblidat mai, que el vaig sentir al cos i ho vaig viure molt desagradable fins que em vaig despertar (…) us vull fer el passe del meu somni en forma de cianotípies: la primera, el mar blau i platejat i jo gaudint d’aquest moment de pau fent l’estrella i tot surant a l’aigua; la segona, vaig sentir una força voraç del mar que se m’engolia i no podia ni amb totes les meves forces nedar; la tercera, sí, vaig ser pressa del mar i el meu cos no parava de lluitar, i no podia desfer-me d’aquella força imperiosa que s’emportava al fons del mar; la quarta, el mar em va anar arrossegant a profunditats molt fosques i jo topava amb totes les coses deixalles punxants del fons del mar, i així successivament, tota jo vaig quedar ferida i malmesa, tota jo en bocins i sense ales, perquè se’m van trencar, fins que vaig poder sortir d’aquella xarxa envoltada d’objectes que em ferien. El mar que em va engolir, no li pertanyia.”

 

“FOTO LIBRO: OBJETO DE DESEO”

“… que se puede ir tocando, manipulando, es como interactivo, tiene muchas caras y ninguna … el hilo conductor (del foto libro) son las llaves, el abrir y cerrar,  a la vida, al camino por recorrer, a los sentimientos, a la gente, al mundo, al universo (…) abrirte al nuevo camino… limpiar ese camino, la llave que abre el corazón,  que cierra el corazón … y el hilo conductor son las llaves, que a veces se ven más claramente, a veces menos, (…) del mundo interior, del encontrarte, y del ser capaz de abrirte o ¿por qué no? si necesitas un estar un tiempo cerrarte y después abrirte, ¿por qué no?…”

 

Alguns escrits compartits en el xat del grup de dones:

“… como siempre con vuestro trabajo unido al de Hèlia hacéis que una mujer maltratada y hundida tenga esperanza nuevamente por la vida, volvemos a pensar que merece la pena seguir. La fotografía es ese virus bueno que cuando entra en tu vida ya se queda para siempre, la vida se  convierte en toda fotografiable con sus claros y sus oscuros, te hace pensar y meditar, te hace concentrarte y vivir tú aquí y ahora…”

“… M’he aturat una estona a llegir els “objectius” d’aquests tallers. Repassant una vegada i una altra el text, he viscut una mena de procés de “revelat” de la “fotografia” d’aquesta experiència. Ho he viscut, ho he palpat i, en llegir-ho, ha aparegut nítidament la imatge de la “transformació” que ha fet possible el taller. Recórrer l’itinerari físic i emocional d’aquelles tardes (i matí) ha estat molt agradable. La feina proposada i la feina feta. Revisitar les imatges dels relats de cadascuna, un plaer.

Enhorabona i mil gràcies per” fer-nos possibles i visibles” a través i entorn de la fotografia.”
“Gracias por tus palabras y tu acompañamiento a través del mundo mágico de la fotografía. No solo hemos aprendido y experimentado técnicas, sino que en cada sesión hemos creado un vínculo más estrecho entre nosotras. Y a mí, me has ayudado a conocerme un poquito más, a hacer las paces conmigo misma…”.