Cliente:Fundació Joan Miró. Associació Hèlia dones
Date:October 26, 2018

SENYES D’IDENTITAT amb Hèlia dones i Fundació Joan Miró

Projecte col·laboratiu fotogràfic dissenyat i conduit per CliCme, en col·laboració amb la Fundació Joan Miró i l’Associació Hèlia, desenvolupat en el decurs de diverses sessions, finalitzat amb una mostra expositiva en l’espai 22 de la Fundació: http://clicme.es/Portfolio/senyes-didentitat-retrat-de-dones. Volem agrair la col·laboració de FUJIFILM Espanya, Wonder Photo Shop i Casanova Foto per la seva aportació al projecte.

Veieu en aquest enllaç l’entrada al blog de la Fundació Joan Miró sobre el projecte: https://www.fmirobcn.org/blog/2019/01/17/nomes-mirades-dones-resilients/

Partint de l’exposició “Lee Miller i el surrealisme anglès”, i centrant-nos en el treball de Lee Miller, sorgeix l’oportunitat de realitzar un projecte a la Fundació. Pensem que donada la trajectòria de la fotògrafa; com a dona fotògrafa als anys 1920,30,40, fotoperiodista de guerra, i dona supervivent, podíem oferir un projecte de gènere, amb el qual ens faríem diverses preguntes; Què tenen a veure els conceptes de gènere o classe social amb la fotografia? D’alguna manera la nostra mirada i les fotografies que produïm reprodueixen una perspectiva sexuada al món? Fa el gènere la diferència? El gènere no afecta les habilitats, però, pot entorpir l’accés a les creacions fetes per dones?

·Gaudir la creació artística i comprendre millor els llenguatges de les diferents manifestacions creatives, a partir d’aquesta experiència.

Des dels començaments de la fotografia, al segle XIX, les dones s’han implicat en tots els aspectes de la cultura fotogràfica. Han pres fotografies, les han ordenat i recopilat, i han estat el tema d’innombrables imatges gràfiques… L’obra de Lee Miller ens convida a desarticular la història unívoca i patriarcal de la fotografia. Amb l’objectiu de desenvolupar un projecte de gènere de Dones que es miren, i expliquen.

Les fotografies són impactants i formen part de la nostra vida diària, els nostres mons són plens d’imatges. La fotografia ha enregistrat els moments més importants, no només de la història mundial, sinó també de la vida de cadascun, és alhora pública i íntima, ara especialment compartida per mitjà de les xarxes.

Des dels seus començaments al segle XIX, les dones s’han implicat en tots els aspectes de la cultura fotogràfica. Tot i que històricament, les dones han estat tractades en les imatges fotogràfiques com a objectes de bellesa, en el segle XIX, la fotografia va consolidar el mite del geni masculí, en el qual la dona es defineix com a musa bella i inspiradora de la creativitat masculina. Les figures de l’artista i “el seu” model femení són una personificació d’aquesta imatge patriarcal de l’artista. Se suposa que l’artista és home, mentre que l’objecte del seu art és el cos femení.

Al segle XX, les fotògrafes han utilitzat la seva obra per desafiar aquesta imatge de l’artista i aquest estereotip de la feminitat. La història del moviment de la dona i la història de la fotografia s’entremesclen en aquest període. El moviment de la dona del segle XX va reconèixer que la cultura és una qüestió política i va utilitzar la imatge visual, i específicament la fotografia, per explorar els seus objectius polítics. Les fotògrafes associades amb les avantguardes europees dels anys vint van fragmentar i van desestabilitzar la imatge fotogràfica per crear nous tipus de feminitat radical.

En molts aspectes, el renaixement del moviment artístic femení a Europa i Amèrica del Nord en la dècada de 1970 va ser una tímida tornada a les pràctiques polítiques i fotogràfiques de les fotògrafes dels anys vint i trenta. Les dones reexaminaren les qüestions de la identitat, el poder i la sexualitat mitjançant fotografies que desafiaven les formes convencionals de veure l’art i de representar el cos femení; i oferint noves imatges de la sexualitat i el plaer. D’aquesta forma es desmantellava la jerarquia cultural i patriarcal de l’artista masculí i la model femenina, com a creadores i subjectes de la imatge, les dones reclamaven el control de la seva pròpia identitat.

Proposem al col·lectiu de dones de l’Associació Hèlia, aquest projecte fotogràfic i expositiu, partint d’un exponent d’aquestes dones avantguardistes, la fotògrafa Lee Miller, i de l’exposició ’’Lee Miller i el surrealisme anglès’’, de la seva obra i particular mirada, per portar-ho al seu terreny, retratant les seves realitats,  vivències i experiències.

Els objectius del projecte:

·Enfortir la seva confiança, augmentar l’autoestima

·Preservar i reforçar la identitat personal

·Experimentar amb la pràctica fotogràfica la socialització i el treball en equip.

·Crear lligams amb el seu context més immediat, integrar-les en la societat

·Ajudar-les a descobrir i aprofundir en l’entorn que habiten, descobrint la seva història, i empatitzant

·Reformular la relació envers els altres, descobrir-los d’una altra manera.

·Esdevenir observadores autònomes de la seva realitat, contrastar-la i transmetre-la, amb coneixement i sentit crític.

·Saber interpretar i ser creatives amb el llenguatge visual.

·Emprar la Fotografia com estímul per sortir, mirar, descobrir…

·Afavorir la comunicació i la interacció social de les participants d’una manera no verbal

·Fer-les sentir-se partícips d’aquesta societat.

·Reduir l’estigma social que tenen aquests col·lectius

·Manifestar l’existència d’aquests col·lectius i la seva legitimitat

·Afavorir valors universals per mitjà del treball cooperatiu i creatiu en grup.

 

Algunes fotografies de Lee Miller a l’exposició:

La visita a l’exposició, la reflexió i el debat provocats per les imatges, així com l’aportació del treball realitzat es materialitzarà en les fotografies. Treballarem l’àmbit de l’autoretrat des de la visió i experiència de cadascuna. Les convidem a mostrar-se, des de l’oportunitat que dóna una càmera, per ensenyar allò que vulguin de les seves realitats, construint un autoretrat de moments, persones, objectes, paisatges o el que hagin escollit, emprant la fotografia com una eina d’expressió i potencial creatiu per explicar, descobrint i mostrant la seva mirada, reflexió i relació amb el món.

Els plantegem les sessions de treball setmanals, els demanem tasques fotogràfiques a desenvolupar entre setmana a casa seva, els donem materials diversos de consulta i els hi suggerim que poden fer un diari amb anotacions i imatges, per treballar en paral·lel al que fem a les sessions de treball amb nosaltres. Tot amb la finalitat de descobrir-se, retratar-se i crear un bon recull de material fotogràfic per la mostra. 

Volem inspirar-les mostrant el treball d’altres fotògrafes amb les seves mirades i temàtiques tan diferents com Jo Spence, Cindy Sherman, Kaylyn Deveney, Ana Casas Broda, Sally Mann o Claude Cahun, aprofundint en el treball de Lee Miller:

Retrat de l’espai, prop de Siwa, Egipte, 1937 / Màscara de foc, Downshire Hill, Londres, Anglaterra, 1941

Revisar conjuntament algunes obres com aquestes de Miller ens ha servit per parlar de com abordar el retrat i l’autoretrat, quines connotacions poden tenir, desde quina perspectiva, amb quin llenguatge ho farem, etc. Ens adonem de que qualsevol imatge que copsem parla de nosaltres i no deixa de ser un autoretrat, que mostra com mirem, observem i mostrem algun objecte, entorn, situació o persona.

Aquesta reflexió i debat ens serviexen per introduir-les en la pràctica de retrat de plató, que fem en la 1ª sessió, en dos sets fotogràfics que preparem amb il·luminació artifical, un en b/n i l’altre en color, així com en l’entorn exterior, que ens serviran per iniciar l’experiència fotogràfica. Veieu-ne algunes mostres que hem seleccionat:

“De vegades he hagut de passar per camins difícils per arribar a destinacions meravelloses. Iniciar un nou camí espanta, però després de cada pas ens adonem del perillós que era romandre immòbil.”

“Seré la persona que vulgui ser”.

“Ningú troba el seu camí sense haver-se perdut vàries vegades.Totes les proves de foc serveixen per saber on ets, són bones.”
“Entrena’t a tu mateixa per deixar anar allò que tems perdre”

“Les coses vénen quan han de venir. Mai esperis que vengen quan ho desitgis. Relaxa’t i actua bé i el positiu acabarà arribant. Fes el bé en la teva vida per a tu mateixa.”

Seguim amb el treball de retrat i afegim un nou exercici on les participants es fotografien a partir d’objectes que han triat i portat per a la sessió, que les descriguin, com parlen de nosaltres els objectes?  què hi ha de nosaltres en ells?

Entre totes estem construint un diari-relat de l’experiència, amb aquelles imatges que més ens agraden acompanyades de paraules, pensaments, idees.

“L’amor i la llum són poderosos. No obstant, no ho poden tot. Per a les persones de cor gran això és difícil de comprendre.És complicat canviar el món. Tanmateix pots millorar el teu univers. No deixaré mai d’estimar, lluitar, somiar. Però sempre hi haurà llums i ombres.”

“La meva casa és reduïda com l’exponent negatiu que va marcar la meva passada vida. La meva casa és també immensa, com la il·lusió que he posat en la meva nova vida.”

En el decurs de les sessions hem treballat diverses temàtiques, individualment i en grups, com també hem visitat l’exposició per comprendre millor la vida i obra de Lee Miller, una altra dona supervivent i transgressora, així com el seu entorn surrealista. Les seves fotografies han estat un cop més un estímul per parlar de temes que ens interessen, agraden, afecten o rebutgem, que volem tractar o que ens sorprén descobrir en imatges d’una altra dona. Amb el seu treball, observem amb interès el contrast entre les imatges de l’esfera pública i privada, del que és treball publicitari i el més personal, les diverses facetes professionals de Miller, que ens proporcionen tants matisos per comentar.

”Les protagonistes d’aquestes històries es rendirien si volguessin, però no ho fan: segueixen endavant, perquè totes lluiten per alguna cosa”.



“En procés de reconstrucció: La fotografia, un camí…
La fotografia com un dels camins que porta a la reconstrucció personal.
A través de la càmera puc expressar el que potser no podria amb altres mitjans.”


“Sortint de la foscor, prenent forces per tirar endavant, amb molta fortalesa.”

 

A partir de la riquesa d’imatges de les trajectòries vitals de cadascú, les dels àlbums familiars, les enregistrades a les sessions, així com les generades fora de les sessions amb nosaltres, hem consensuat una mostra de fotografies que descrivís el projecte i la seva evolució. Des de l’inici les vam convidar a mostrar-se des de l’oportunitat que dóna una càmera i un projecte expositiu, ara era el moment de mostrar la seva mirada, reflexió i relació amb el món, col·laborant amb nosaltres en la selecció d’imatges i en el muntatge final.

Teníem la voluntat de que el fet fotogràfic fos un catalitzador de l’experiència viscuda i de la seva capacitat creativa, sanadora i d’empoderament.  Aquesta mostra és el resultat de tot aquest procés, que ens confirma aquesta intenció i la seva magnitud, serà exposada a la Sala 22 de la Fundació Joan Miró.

“Fer fotografies: una gran experiència on puc expressar els meus sentiments, una forma diferent de veure la vida, on pots dir que de totes les circumstàncies en pots sortir”.

“La mirada desde una cámara fotográfica resulta liberadora. Maravilla como herramienta para crear y como vector para explicar vivencias y expresar sentimientos. Es muy curioso que cuando coges la cámara puedes acercar y alejar el objetivo, metáfora de adentrarte en tu ser, pero a la vez de tomar distancia de tus preocupaciones, que a veces es muy necesario para entender, procesar y seguir avanzando.

Desde estas lentes casi mágicas miro al grupo de 12 mujeres que hemos realizado este revelador taller de fotografía de la mano de dos brillantes maestras fotógrafas: Eugenia Ortíz y Mon Casas, de CliCme, en la Fundación Joan Miró, gracias a la iniciativa de Montse Quer, del Departamento educativo del Museo. Y veo lo siguiente.

Nuestras historias son todas muy diferentes. Podría decirse que el denominador común que nos une es el hecho de haber sufrido alguna discriminación por ser mujer. Discriminación que en algunos casos se ha podido poner de manifiesto en la violencia física, pero que en otros se ha reflejado en aquello tan simple de no respetar el “sólo sí es sí”, o bien en desprecio, o en desdén en el trabajo… Sin embargo, esta discriminación desgraciadamente nos une en cierta forma a todas las mujeres, como también a determinadas etnias, a determinadas clases sociales, a determinadas formas de amar… Vaya, que vivimos en sociedades basadas en un funcionamiento jerárquico y explotador, por lo que poca gente se encuentra al margen de esta estructura dominadora y generadora de odio hacia las personas diferentes, que rompen los moldes, y a veces incluso también hacia una misma. Pues, ¿no somos todas las personas diferentes?

Por lo tanto, creo que es más bonito pensar que lo que nos une a este grupo de mujeres es nuestro coraje. Nuestra resiliencia. Nuestras ganas de sentirnos bien con nosotras mismas y con el mundo. La fortaleza que hemos tenido para acercarnos a la asociación Hèlia Dones en busca de apoyo. Porque, contrariamente a lo que se cree, para ir a pedir ayuda hay que ser muy fuerte y tienes que tener mucha autoestima para aceptar una mano abierta y palabras de aliento.

Nos contemplo desde el objetivo, pero no veo objetos. Veo personalidades ricas y complejas, miradas diferentes a la mía, que me inspiran a tomarme las dificultades con más filosofía. Veo sujetos con una capacidad sorprendente de crear, de sentir, de expresar, de dar y de recibir calor, y también de generar y aprender nuevos conocimientos. Y, sinceramente, siento mucha lástima por aquellas personas pobres por dentro, que no han sabido percibir toda esta belleza y nos han tratado mal.

Cuesta de entender, seguramente no deberían tener las lentes bien enfocadas (puede ser complicado esto de enfocar bien en la vida). Porque, cuando muevo la rueda del objetivo y encuentro ese equilibrio donde puedo captar todo el detalle de lo que quiero mostrar en una imagen, lo que veo en mis compañeras son unos colores muy vivos, que a mí no me producen otro sentimiento que admiración y gratitud.

Siete semanas ha durado un proyecto que nació de un grupo de mujeres, por y para mujeres. En cierto modo, este taller nos ha cambiado la vida desde distintos puntos de vista. A través del objetivo de la cámara, nos hemos dado cuenta que la vida se puede ver desde muchos ángulos, que tiene tonalidades y claroscuros dependiendo de la luz que tengas, que tienes que encontrarte en el momento adecuado y fijarte en los pequeños detalles, aquellos que te permiten vivir el presente, reflexionar, sentir la tormenta, luego la calma y ver las cosas bellas que hay a tu alrededor.

Aprender a usar estos recursos artísticos puede ser muy útil para afrontar esos momentos en los que te encuentras en la oscuridad, apenas ves nada, estás sola y tienes miedo. Son situaciones de las que es difícil salir y herramientas para expresarte resultan excelentes para procesar el sufrimiento, sin que este se enquiste, y emprender nuevos caminos.

Además, iniciativas como ésta son esenciales para generar redes de mujeres que están en situaciones parecidas. Aunque no conoces a nadie y cada una es distinta, cuando estamos juntas, nos une una fuerza y un apoyo que antes no sentíamos.

En este sentido, es importante destacar que este proyecto de la Fundación Joan Miró se ha realizado poniendo el foco en el trabajo en equipo y de cooperación. De hecho, este planteamiento incluso se refleja en el resultado obtenido en la exposición; por ejemplo, al espacio de imágenes de cada una lo construyen fotos tomadas por una misma, pero también las miradas de las compañeras. Vemos, pues, un precioso resultado que refleja esta forma de trabajar, donde nuestras individualidades son partes que hemos trenzado y se han sumado para un objetivo final común, que es la exposición.

Alegría, compañerismo, las ganas de que llegue el día en que tenemos taller, la ilusión de que no acabe nunca esta hermosa experiencia… son algunas de las muchas vivencias que hemos sentido. Y aunque todo tiene principio y fin, nos queda una fructífera semilla de algo tan bello como ha sido enamorarnos de una cámara fotográfica. Esto ya no tiene marcha atrás.

Esperamos que muchas mujeres puedan pasar por la experiencia de este taller, que ha dejado una huella indeleble para toda la vida en estas 12 mujeres.”

Hèlia Dones
4 de enero de 2019

Marko Daniel, Director de la Fundació Joan Miró ens ha dit: “Com a col·laboradores volem agrair-vos una vegada més la vostra inestimable col·laboració i la vostra implicació i compromís amb el projecte. Sense la vostra participació hauria estat totalment impossible aconseguir el notable èxit de crítica i públic de què ha gaudit l’exposició al llarg d’aquests mesos de presentació a la Fundació.”

El director adjunt del diari La Vanguardia, Miquel Molina va publicar: https://www.lavanguardia.com/opinion/20190120/454209524550/la-ansiedad-de-genero.html

https://www.ara.cat/cultura/Nomes-lliure-llegia-escoltava-musica_0_2330166985.html?__twitter_impression=true